Violències silenciades. Agressions. Violència psicològica. Feminicidis. Violència econòmica. Exagerades. Violència vicaria. Boges. Violència sexual. Assetjament. Violència laboral. Doble presència. Violència obstètrica. Submises. Síndrome de la impostora. Violència institucional. Sostre de vidre, terra enganxós. Violències digitals. Inseguretats constants. Violència estructural. Violència patriarcal.
Podríem repassar les dades de tots els tipus de violències que patim, podríem dir el nom de totes aquelles dones han estat assassinades o el nombre concret de violacions denunciades, podríem escriure línies i línies de totes les violències socialment acceptades que les dones patim dia rere dia. Però és que són masses. Perquè una mort, o una violació, o un assetjament és massa. I estem fartes. Perquè un any més és 25 de novembre, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, i un any més les dades d’aquesta violència incrementen.
Preferim reivindicar que lluitarem cada dia de l’any per aconseguir totes les conquestes socials que calguin i que ens facin viure segures i lliures. Que assenyalarem les mancances del sistema, la falta de mesures i mecanismes institucionals que necessitem per acabar amb aquesta violència estructural. Que hem d’educar a les noves generacions, i reeducar a totes les altres persones que encara no entenen que el feminisme és prioritari.
Perquè no pot ser que siguem les dones les que patim de manera directa totes crisis, les que som la diana de les precarietats, les que sempre hem d’estar alerta pels carrers, les que continuem carregant amb els estereotips i els rols que aquesta societat masclista ens ha imposat. Les que hem de compaginar la feina fora i dins de casa, les que tenen un salari més baix, les que sempre ens hem de quedar submises i callades.
Però el que no saben és que no ens cansarem mai. No ens cansarem d’assenyalar totes les conductes i actituds que s’han normalitzat, tota la violència, tant la més visible com aquella que costa d’identificar per estar encoberta durant generacions per aquesta societat cisheteropatriarcal.
Per això hem de sortir als carrers, hem de demostrar que som moltes, que estem unides i que res ens aturarà de reivindicar els nostres drets més bàsics. Ser lliures, poder viure segures, no tenir por pels carrers, autoorganitzar-nos, autodefensar-nos. Perquè ser dona no hauria de ser un factor de risc. Perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes.
Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya
Comunistes de Catalunya
25 de novembre de 2021
.