Ahir Esquerra Republicana, JuntsxCat, Comuns i PSC van firmar l’acord que aprovava l’aplicació de la sentència del tribunal espanyol que obliga a fer un 25% de classes en castellà. Un acord tancat als despatxos mentre, en aquell mateix moment, els carrers es veien desbordats per la vaga de la comunitat educativa. Estudiants, professorat, docents, joves,… vam ser moltes les que ens vam sumar a les mobilitzacions arreu del territori per ara veure com el govern català se sotmet a la sentència espanyola.

Però la situació del català no només es troba en risc al Principat de Catalunya, sinó que a la resta dels Països Catalans la situació és també d’emergència lingüística:

Al País Valencià trobem la Llei del Plurilingüisme que, sota el parany de fer-nos creure que s’aprovava per “respectar les diferències entre les diverses localitats catalanoparlants i castellanoparlants” va acabar reduint a un màxim del 60% les hores lectives en català. A les Illes la situació s’agreuja, i és que només un 50% de classes són en la nostra llengua. Però segurament el pitjor escenari el tenim a la Catalunya Nord, on el català no està ni tan sols reconegut com a llegua oficial; i és que després de gairebé quatre segles de polítiques centralistes i jacobines, l’Estat francès ha aconseguit relegar la catalanitat a una qüestió merament folklòrica, assimilant-lo i desvincular-lo de la lluita per l’alliberament nacional.

Tot i tenir en compte la diversitat de conjuntures de les diferents parts del territori, es fa evident que l’ensenyament del català no està garantit. Ens podem trobar amb governs d’extrema dreta (com a Perpinyà), que ataquen el català de forma central per desarticular la identitat del poble català i sotmetre-la a l’Estat francès o amb governs independentistes que no són capaços de desobeir quan s’imposa una sentència espanyolista en contra el català.

L’autonomisme troba els seus límits quan topa amb els estats espanyol o francès, trobant-se amb un sistema judicial dissenyat per afavorir al govern central. Aquest fet, en cap cas és natural, i és que totes aquestes lleis i sentències aniran sempre en contra els interessos de la nostra llengua, perquè la seva simple existència qüestiona els projectes d’estat liberal que són Espanya i França:

En un sistema capitalista, la figura de l’estat-nació s’ha utilitzat per centralitzar poder econòmic i polític, però també per generar un sentiment d’identitat de la classe treballadora cap a aquest estat. En el cas de l’Estat espanyol s’ha pres la identitat del poble castellà com a hegemònica i en el cas de l’Estat francès la del poble francès, tendint a l’aniquilació de tots aquells pobles que suposen un pol de resistència als interessos estatals. No és d’estranyar, doncs, que el poble treballador català, però també el basc, el gallec, l’asturià, el cors i tants altres, portin segles oprimits, amb atacs constants cap a la llengua com a un dels elements principals en la nostra identitat com a poble i que ens permet dibuixar els Països Catalans, trencant amb l’hegemonia que volen aquests estats.

Per aquest motiu no podem entendre la situació actual d’emergència lingüística sense una mirada al passat. No és un fet puntual, ni depèn únicament del partit al capdavant del govern en cada moment. No, la repressió al català és una part inseparable del desenvolupament dels estats espanyol i francès, i la centralització dels poders de l’estat.

I això els estats i els poders fàctics ho tenen clar. La lluita per l’assimilació de la classe treballadora cap a posicions de bilingüisme és el mecanisme ideal per a la substitució de la nostra llengua i cap a posicions d’enfrontament de classe. Un bilingüisme on el català és un accident i el castellà la llengua oficial. Un enfrontament de classe que vol negar el conflicte nacional i que s’expressa de manera molt evident quan es vol caricaturitzar els catalanoparlants com a burgesos, com si l’obrerisme del nostre país no tingués arrels en la cultura popular dels Països Catalans.

Defensar un ensenyament públic i en català és imprescindible, però no és suficient per garantir un futur a la nostra llengua: hem de ser conscients que aquesta té també un ús social que necessitem continuar preservant i expandint en tots aquells espais de lluita i organització, com a eina de cohesió. Tanmateix, sobretot, hem de respondre a totes aquestes agressions des d’una praxi política a escala nacional, entendre que un atac a la llengua arreu del territori és un atac a la totalitat dels Països Catalans, perquè aquesta no entén de fronteres.

Totes aquestes reflexions, però, no poden quedar-se exclusivament en el si de les joves que ja estem polititzades, sinó que el català només sobreviurà si cada cop és d’ús habitual i corrent per part de cada cop més capes de la societat, ja que només allà on ha existit un moviment massiu i organitzat de defensa de la llengua s’ha avançat en la seva protecció i continuïtat.

La llengua catalana ha de ser un element d’intervenció en la realitat, que lluny de posicions monolingüistes abraci les més de tres-centres llengües que es parlen als Països Catalans, però que es presenti com a llengua vehicular del nostre dia a dia que ens permet parlar-nos com a iguals, construir un vehicle de cohesió de la classe treballadora, també contra el racisme i els discursos identitaris i feixistes, però sobretot que esdevingui un element de lluita i resistència que ens permeti dibuixar el nostre territori de nord a sud i d’est a oest.

Sense el català no hi ha Països Catalans, però l’única forma de salvar la llengua és trencant amb els estats capitalistes espanyol i francès que no s’aturaran fins a destruir-la. I per fer-ho, hem de continuar lluitant per la independència del nostre poble, per construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes!

Davant la submissió del govern català, fem una crida al jovent treballador català perquè surti als carrers en defensa un ensenyament públic i en català. Només el poble organitzat, i decidit a trencar amb l’Estat espanyol, pot fer caure una sentència que posa en risc la nostra llengua.

Font:Arran