Per un 1 de Maig de lluita: arribar a final de mes no pot ser una utopia.

Després de dos anys de pandèmia, sembla que per fi podem veure la llum al final del túnel: hem arribat a l’etapa de la postpandèmia. Després d’un llarg hivern d’aïllament social, distància i tancament, la postpandèmia ha de donar pas a la vida, als carrers plens de lluita. El Primer de Maig es presenta com una ocasió inigualable per retrobar-nos i per organitzar-nos de cara a combatre el conflicte social arran, especialment, d’una inflació que fa perillar el poder adquisitiu de la classe treballadora.

Com dèiem, és imprescindible tornar a armar-nos, i l’organització de la classe treballadora és la clau de la victòria en el conflicte social. La devaluació dels salaris reals és l’arma a través de la qual els empresaris pretenen que siguin els treballadors i les treballadores qui, una vegada més, paguin una crisi econòmica.
Enfront d’aquesta ofensiva de la dreta i el privilegi, els i les comunistes hem de reivindicar la necessitat d’una intervenció pública forta i convençuda en àmbits estratègics com són l’energia, l’habitatge o les polítiques de protecció social, tot acompanyat d’increments salarials suficients per a garantir el poder adquisitiu de la classe treballadora.
I per tal de reivindicar tot això, és imprescindible reforçar l’organització de la classe treballadora per tal d’evitar que, en un context d’increment dels preus de sectors estratègics com l’energia, que tensa el teixit productiu, les empreses facin recaure sobre les butxaques de les persones treballadores els sacrificis de la inflació. La inflació no es pot combatre a força de devaluar el salari real. La classe treballadora no pot pagar una crisi més.
I per poder fer això, no només ens podem acontentar a limitar els preus de l’electricitat i el gas, o subvencionar els preus de gasolina i gasoil: ha arribat el moment de fer canvis de fons. Més enllà de mesures superficials, cal que canviem el paradigma de la mobilitat, per exemple, reconeixent el transport col·lectiu com a dret de les treballadores, i que siguin les empreses qui se’n facin càrrec. També és urgent canviar el paradigma de la jornada laboral, passant a adoptar les 30 o 32 hores, tot posant la vida al centre i no pas l’economia. No podem oblidar tampoc la lluita transversal del feminisme, en aquesta mateixa lògica de posar la vida al centre, adoptant definitivament el reconeixement del treball de cures des d’un vessant també econòmic, que avanci cap a una igualtat real entre homes i dones.
Aquest 1 de maig, més que mai, és actual la consigna „Ni guerra entre pobles, ni pau entre classes“. Més enllà d’un lema, el sindicalisme el converteix en realitat: solidaritat internacionalista amb tots aquells i aquelles qui pateixen les conseqüències de la guerra.
Per un 1 de maig amb els carrers plens de lluita!

Font:Bloc de Comunistes de Catalunya