La immersió lingüística al Principat viu l’enèsima batalla entre sentències i reformes de llei, retallant drets col·lectius i mostrant una vegada més els límits de l’autonomisme. Per articular una resposta, cal entendre el conflicte lingüístic i social dels tribunals i els governs com un conflicte de l’estat contra el poble català.
Si anem uns anys enrere i preguntem per la immersió lingüística, estarem tots d’acord que és un consens i el model d’escola és d’èxit. Potser alguna veu, amb encert, alertaria d’algunes febleses. I bé, tots no estaríem d’acord: hi ha determinats grups als quals no agrada que es parli català, que són els que no els agrada que es parli. També hi hauria altres veus que preferirien un model diferent, en què la llengua catalana no en fos la base principal; és pel joc d’aquests que s’escolta més als qui volen negar la llengua i per aquests que, avui, el català fa un pas enrere. Perquè n’hi ha uns altres que ara abaixen el cap.
En altres ocasions ja hem dit cap on ens condueix apostar per la igualtat lingüística quan no hi ha una realitat igualitària en l’ús, el coneixement i l’estatus de les llengües en contacte, les dominants i el català -tenint present que als Països Catalans se’n parlen més de tres-centes. Aquesta visió porta a consolidar el procés de substitució lingüística, amb la conseqüent assimilació del català, que, en els millors dels casos, queda com un element folklòric i no com el que és: l’eix vertebrador d’una comunitat històrica amb el potencial de ser la llengua de cohesió i integració per a tots, i fer de pont entre altres llengües i cultures.
Cal entendre l’ofensiva espanyolista contra el català com una dinàmica nacional. No és un fet concret i aïllat: s’aplica de diferents maneres, però respon a una mateixa lògica de disciplinament. No cal mirar gaire enrere. Trobem una dinàmica judicial constant en què es busca augmentar l’ús del castellà i disminuir les competències i drets lingüístics de les comunitats autònomes en matèria educativa allà on hi ha més d’una llengua oficial.
En aquesta situació és on s’emmarca la resolució del TSJC: imposar el 25% com a mínim per a cada llengua, des del criteri judicial i no pedagògic. Res de nou. Abans de l’aprovació de la Llei del Plurilingüisme també via tribunals; s’havien tombat les primeres propostes, i ara la cosa està en percentatges de llengües i autonomia de centres. Es fa retrocedir el català a l’escola amb la mateixa estratègia: ho imposa un tribunal, la dreta genera el marc ideològic propici i ho apliquen els governs autonòmics. La dinàmica és nacional i centralista, i respon a uns interessos concrets. No contraposar-ho és amagar el cap sota l’ala.
Introduir el castellà com a llengua vehicular vol dir trencar amb l’ús central del català. El canvi que suposa la sentència és dins el marc legislatiu i polític, així com de la capacitat d’acció de la normalització del català. Hi ha qui diu que la sentència no diu res de nou i que la realitat als centres ja és així. No. És un canvi jurídic estructural amb un ordenament d’execució. Ras i curt, una imposició directa d’un canvi perquè «els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials.»
És més, introduir el castellà com a llengua vehicular amb una mínim del 25% obre les portes a fer que tingui encara més presència i, sobretot, minoritza el català. Això és el que la proposta de llei d’usos lingüístics acordada per ERC, Junts, PSC i els comuns no evita. Sota declaracions de ser un gran acord i de consens s’amaguen alguns detalls. No té el suport de la comunitat educativa, les principals organitzacions de docents i estudiants des de la plataforma Pública i en Català han mostrat el seu rebuig. Tampoc té el suport Plataforma per la Llengua o la CAL. Més, la portaveu del PSC ha exposat que introduir el castellà com a llengua curricular garanteix que es compleixi la sentència, condició necessària perquè signessin l’acord, i que no serà tractat com a llengua estrangera, per tant, a efectes pràctics, serà vehicular. A banda, el fet que sigui en els projectes educatius de cada centre on es fixaran els usos lingüístics genera una diferenciació que no respon a una política educativa conjunta i facilitarà la segregació per raó de llengua. L’autonomia de centres no tanca la porta a l’aplicació del 25% i, sobretot, no és una reforma que defensi i protegeixi el català en tota la qüestió, sinó que busca esquivar l’embat que des de l’estat es cuina a foc lent i insistentment. Fugir d’estudi.
Tornant a la sentència, el compliment anirà a càrrec de l’estat espanyol, a través de l’alta inspecció educativa, des de Madrid, no fos cas que algú parlés més català del compte. La portaveu del gobierno ha estat clara quan ha dit que «les sentències s’han de complir.» I des de la conselleria d’Educació també, tot i manifestar que la seva prioritat és protegir la direcció, s’acaba enviant instruccions per complir la sentència i que el castellà sigui llengua curricular i educatiu en el projecte educatiu, la responsabilitat del qual recaurà en la conselleria com dicta el decret llei aprovat dilluns. Però no es protegeix a cap docent per continuar defensant el model d’escola en català. En comptes d’assumir políticament la responsabilitat, el conseller d’Ensenyament el que fa és evadir-la sense cap mena d’oposició a la sentència: s’accepta, es converteix en llei i s’envien instruccions per acatar-la. On queda la protecció dels docents i directius? Qui no accepti la imposició queda desprotegit. La retòrica de les exigències són paraules buides, no es consuma l’acte i de facto la partida de la defensa de la llengua es busca jugar sobre un tauler sense jugadors.
Els plantejaments de “consens” han volgut sempre reduir tot element conflictiu, afirmant que només des de la despolitització de la llengua es poden unir els marcs de convivència, o que judicialitzant-la no es podrà explicar la importància i els avantatges de la centralitat del català. Abans ja hem situat les coordenades de l’embat. No és una mesura arbitrària i desintencionada, sinó que té un recorregut i està lligada a altres resolucions judicials amb una voluntat assimiladora. El conflicte lingüístic té una explicació política i social associada al caràcter de la llengua dominant, la de l’estat. Respon a unes polítiques centralistes, i un dels objectius és l’homogeneïtzació de la llengua i la cultura nacional a tot el territori sota el seu domini; tot, en el marc d’un mercat capitalista a escala global, per mantenir el control productiu i ideològic de la població. La resposta no ha de ser la judicialització de la llengua: cal assenyalar que el conflicte no és entre tribunals i governs, sinó entre l’estat i el poble.
Si el marc de confrontació parteix del pactisme i les limitacions del govern autonòmic, estem abocats a l’abisme. És el terreny de joc de l’estat, les seves normes per executar el seu poder. Les respostes, iniciatives i declaracions al voltant de tota aquesta qüestió evidencien que no hi ha una sobirania per poder desenvolupar estratègies i canvis estructurals enfocats a caminar cap a la normalització del català i també de les altres llengües minoritzades. No hi ha escletxes, no hi ha competències, i per cada victòria aconseguida, una sentència acaba fent retrocedir posicions. Mentrestant, l’extrema dreta encapçalada per VOX continua aprofitant tota oportunitat per imposar-se més. Si continuem operant des dels límits de l’autonomisme, el resultat és la imposició i l’assimilació. La disputa als tribunals a partir de decrets, reformes i lleis no aborda el problema, que rau en les competències autonòmiques i la manca de sobirania pròpia.
A poc a poc s’observa com es va acceptant el domini cultural i nacional espanyol i la posició de subjugació del poble català, cada vegada més lluny dels consensos socials provinents de la lluita antifranquista en favor de la llengua des de la reivindicació de la seva centralitat en la comunitat catalana i com a element de cohesió de la societat. Tornar a aquestes coordenades passa per la mobilització i la desobediència col·lectiva, pel contrapoder popular.
Tot i la necessitat, urgent, de revisar la política lingüística a través del Pacte Nacional per la Llengua, sense una sobirania pròpia tot pot quedar en paper mullat. Com hem dit més amunt, mentre el Pacte es mogui en els límits de l’autonomisme, cada cop més restringits, pot acabar esdevenint un pegat necessari, però insuficient. No només calen mesures estructurals en matèria lingüística, sinó que cal trencar amb els límits actuals si volem desenvolupar-les i això comporta la desobediència i la independència. Perquè les polítiques públiques sobre el paper de les llengües responen al poder, centralista, de l’estat i sota aquest marc no hi ha possibilitat d’avançar.
Els atacs lingüístics no s’han d’entendre des de la qüestió de drets individuals: això va de drets col·lectius. El paper social de la llengua és el de la cohesió i la integració, de generar i articular una comunitat. Va més enllà dels centres educatius, de la comunitat de docents i alumnes; ens afecta i interpel·la al conjunt de la societat. Per tant, el marc per a la defensa de la llengua és obligatòriament col·lectiu, i comença per no sotmetre’s a les imposicions i desobeir. Mantenir-nos en el possibilisme governamental té un recorregut exhaurit. Avui com ahir, la defensa del català recau en les classes populars, veiem com la classe dirigent vetlla només pels interessos de la burgesia dominant i que respon a una lògica regional i provinciana. Per això, pretendre fer els canvis necessaris des del règim autonòmic ens és insuficient com a classe i com a poble.
Les eines col·lectives són l’organització, la mobilització i la lluita per avançar. Situem en el poder de la resposta popular la capacitat de transformar la societat i aplicar amb èxit les mesures necessàries perquè el català sigui la llengua vehicular i recuperi els seus àmbits d’ús. Aturar-ho tot, recuperar els grups de defensa de la llengua, fer caixes de resistència… No demanar ni exigir canvis: provocar-los. Precisament amb respostes així s’és capaç de generar transformacions de matriu estructurals en l’organització social que permetin avançar cap a la restauració de les llengües, cap a la normalització. L’encadenament de les militants del SEPC a la delegació del govern espanyol, l’ocupació de la Universitat Pompeu Fabra d’aquesta setmana, les concentracions de rebuig a les places d’arreu del país dels darrers dies contra la sentència i la proposta de llei de la Generalitat i l’organització en plataformes locals de defensa de la llengua o la crida de la COS amb el suport d’Alerta Solidària per organitzar-se a tots els centres educatius són una primera passa per articular la desobediència col·lectiva i apostar per la força d’una vaga, com la de les Illes Balears del 2013, per aturar els intents d’espanyolització i reafirmar el paper del català a l’escola. Tenim la tasca d’aprofundir dins i fora de les institucions en les contradiccions del paper del govern i oposar-nos, no garantir la pau social acatant renúncies que condueixen a la nostra desaparició com a poble. I l’objectiu final és clar: la ruptura amb l’estat a través de l’autodeterminació.
La immersió lingüística no és només un model pedagògic. És un model inclusiu per trencar amb les diferències per origen de procedència i garantir l’aprenentatge en totes les llengües. Per això, la vigència avui d’una escola pública per a tothom, de qualitat i en català és i ha de ser inqüestionable com una de les pedres angulars de la societat. Només així garantim la cohesió i evitem la segregació, al mateix temps que afavorim el coneixement i ús del català en el seu propi territori. Cal plantar-se i fer una aposta que no només blindi la immersió, sinó que l’actualitzi i la faci avançar, que en millori la implementació. I cal també anar més enllà de l’ensenyament.
Ara la sentència afecta la immersió lingüística al Principat, però l’ofensiva és simultània a tots els territoris dels Països Catalans. Per tant, si volem salvar-la a tots els nivells i territoris, generar una dinàmica nacional de defensa de la llengua és imprescindible. Perquè un atac a la llengua en un dels seus territoris és un atac al conjunt de la nació, i ja són massa anys que ens hem deixat governar i regir per la separació entre autonomies, províncies i països. Ara, més que mai, la defensa de la llengua ha d’implicar la unitat del poble: per la resposta popular, la desobediència i l’autodeterminació.
Article d’opinió deRoger Campdelacreu i Sibina (fisioterapeuta, estudiant de filologia catalana, Endavant Vallès Oriental), militants del grup nacional de Llengua d’Endavant (OSAN), publicat a Catarsi Magazine.
Visita la pàgina principal de la campanya nacional Als Països Catalans, en català!
L’entrada Immersió lingüística, conflicte i resposta popular davant els cops dels tribunals ha aparegut primer a Endavant.
Font: Endavant