Receptes fusterianes per a una llengua saludable

«Quan tracten d’inculcar-nos la sospita que la llengua és una “qüestió secundària” ens volen induir a creure que una de les llengües en col·lisió és essencialment subalterna: no “la” llengua ―la “qüestió”―, doncs, sinó, “una” llengua concreta». Fuster escrivia això l’any 1971, i, com moltes de les seves reflexions, és d’una vigència indiscutible. Aquesta consideració de la llengua, en el cas del català, és un dels grans mals que en compromet el futur: en el millor dels casos, quan se la considera una qüestió secundària, deslligada d’altres temes «polítics» de primer ordre ―i, en conseqüència, amb uns drets que n’emanen i que, sovint, són concebuts amb un rang d’inferioritat respecte a altres drets considerats preeminents―, o, fins i tot, quan se la defineix com un mer vehicle que facilita la comunicació entre persones, buidada de qualsevol funció social, com serien la integració i cohesió d’una comunitat.

Però tornem a Fuster. De l’assagista i poeta de Sueca se n’han escrit un grapat d’articles, ressenyes i obres, i ha estat protagonista d’homenatges, presentacions, xerrades i taules rodones; especialment enguany, que commemorem 100 anys del seu naixement i 30 de la seva mort. Se n’ha destacat, especialment, la seva vasta contribució a la concepció del projecte dels Països Catalans com una realitat dinàmica i en construcció, un projecte de passat i present, però, sobretot, de futur, en el qual la llengua constitueix un element fonamental.

Són força compartides i conegudes les seves anàlisis pel que fa a l’ús de la llengua i les consideracions sobre l’estatus que hauria d’adoptar arreu del territori que conforma el domini lingüístic. Afirmava que, per poder sobreviure, la llengua catalana havia de ser entesa i parlada per tothom a tot arreu i sempre. Aquí és on assenyalava la trampa del bilingüisme, que és clarament perceptible en la interferència quotidiana d’una altra llengua, hegemònica «per raons de classe, de prepotència administrativa».

Aquesta prepotència es fa evident dia rere dia amb els atacs i les amenaces constants que rep el català a tot el territori ―que omplen reculls i llistats de casos de denúncia―, i també amb la manca d’estructures, compartides arreu dels Països Catalans, cabdals per a l’aprenentatge i la propagació de la llengua: l’escola, el cine, la ràdio i els diaris. No hem tingut ni tenim una escola per a tot el territori, o uns diaris que arribin d’una punta a l’altra, i ni el cinema ni la ràdio no han tingut una funció uniformadora. Fuster ja apuntava a aquestes mancances com a causes de la situació de relegació que patia la llengua catalana, en gran mesura.

També va contribuir a desmuntar el mite que el català és una llengua de la burgesia: és el castellà l’idioma que compta amb un estat al darrere, amb tot un entramat de dominació centralista i amb estructura d’assimilació lingüística i cultural i, en definitiva, ideològica. Això, de fet, explica el mimetisme existent de les classes populars respecte a les elits i també l’espanyolisme lingüístic que s’imposa per autoodi, que aquest país ha patit i pateix de manera desacomplexada.

La recepta per recuperar la llengua a la vida col·lectiva, i intrínsecament lligada a la unitat del país, dels Països, no és senzilla ni ràpida. D’entrada, Fuster ja reclamava la necessitat de solucions polítiques, que han de recollir les reclamacions de les classes populars: catalanoparlants i neoparlants units sota una mateixa concepció nacional. Convé recordar-ho i insistir-hi de manera recurrent, perquè, més enllà de generar i reforçar la consciència lingüística, i de la tasca lloable i valenta de docents, entitats, col·lectius i organitzacions, la defensa de la llengua no pot quedar en mans del voluntarisme. No pertoca ara aquí fer una proposta exhaustiva d’aquestes «solucions polítiques», que alguns experts en la matèria ja han exposat ben encertadament els darrers temps, però sí que cal insistir en la responsabilitat indefugible que tenen els qui governen a l’hora de salvaguardar la llengua dels atacs en l’àmbit públic, i de posar totes les eines a l’abast per garantir l’aprenentatge del català a totes les esferes, i especialment allà on manquen més recursos o en entorns on hi ha més dificultats d’accés. I això s’ha de fer, si cal, desobeint lleis i sentències.

Així doncs, fem que les paraules del mestre de Sueca prenguin un sentit pràctic i no omplin només díptics, pancartes i discursos: «Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l’hostilitat oficia d’uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d’un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions».

Queralt Badia, correctora i assessora lingüística, militant d’Endavant Horta-Guinardó. Article publicat a Frontissa.

L’entrada Receptes fusterianes per a una llengua saludable ha aparegut primer a Endavant.

Font: Endavant

Tags :