De totes les conseqüències que pot tenir la crisi ecològica, els canvis dràstics en l’agricultura són ineludibles. A l’impacte de l’escalfament global cal afegir el progressiu esgotament del petroli i els seus derivats, així com de certs minerals, amb conseqüències que ja estem vivint ara mateix i que aniran a més. Començant per la disminució dels fertilitzants agrícoles, produïts amb processos absolutament dependents dels combustibles fòssils (extracció, elaboració i transport). I continuant per l’encariment de les xarxes globals de comerç de mercaderies que permeten grans agricultures d’exportació.

També les mateixes dinàmiques de la crisi ecològica són les que ens poden portar a canvis profunds en els altres dos grans sectors econòmics, la indústria i els serveis. Les activitats industrials es modificaran significativament, bé per necessitat (encariment de l’energia i de les matèries primeres), bé per decisions polítiques (tancament de les activitats amb més emissions i potenciació de la indústria del reciclatge i la reparació). I pel que fa els serveis, el turisme també es pot veure profundament modificat. L’encariment del transport, també l’aeri, farà disminuir l’afluència de visitants. I els canvis propis de l’escalfament global (nivell del mar, desertificació) poden portar els Països Catalans a perdre posicions com a potència mundial turística que ara són.

En canvi, en el món del Gran Descens Energètic hi haurà activitats que hauran de cobrar més rellevància. Feines de gran valor social i de poc consum energètic, tals com l’educació, la sanitat i les cures. I, anant al tema del que avui volia parlar, l’agricultura. Un model agrícola i ramader que, per força, haurà de deixar enrere la pràctica intensiva i altament dependent dels fertilitzants. Canviar agroindústria per agroecologia, cosa que vol dir més necessitat de força de treball.

Si a això hi afegim que les ciutats també es veuran afectades per problemes de subministraments, té tot el sentit imaginar que el futur revertirà una dinàmica secular com és l’abandonament del camp i el creixement de les urbs. L’investigador cubà Reinaldo Funes Monzote (un autor que he conegut tot llegint a Joaquim Sempere) ha calculat el que això podria significar per a la seva illa d’onze milions d’habitants: un èxode urbà de retorn a la terra de dos milions de persones; i uns altres dos milions de persones que farien el mateix per a proveir la nova població rural de serveis, educació, sanitat, indústria, etc. Al final del procés quedaria la població distribuïda en dues meitats, meitat urbana i meitat rural.

Es tractaria, així, de desfer un camí recorregut històricament. Un camí que ha significat qüestions molt positives des del punt de vista de la civilització, ja que la concentració urbana ha fet florir el coneixement i la ciència i també la majoria de processos alliberadors (no tots, però sí molts) han tingut com a motor les classes populars urbanes.

Però el procés d’urbanització massiva ha estat també un procés traumàtic per als fills de la pagesia que han hagut d’emigrar per empobriment. Un patró que va des de la pionera industrialització d’Anglaterra al segle XVIII fins als més de mil milions de persones que, encara avui, viuen en “ciutats misèria” (els “slums” que ha explicat Mike Davis) i que són el fracàs més evident d’aquest buidatge del camp.

Desfer aquest camí no hauria de ser una experiència traumàtica com ho són tots els èxodes. Podem preveure aquest “retorn a la terra” de manera que no sigui un procés individualitzat, fruit de l’empobriment i l’atur urbà, sinó una veritable planificació de país per dinamitzar l’economia rural.

Penso, per exemple, que hauria d’anar acompanyat de la Renda Bàsica Universal (RBU) perquè, en un primer moment, el treball agrari no generarà els ingressos necessaris a algú que ha abandonat la ciutat. Necessari també un banc de terres (ja aprovat pel Parlament de Catalunya) que des d’ara eviti l’acaparament que n’estan fent els fons d’inversió. Una bona planificació i inversió en transport i serveis socials. I orientar la recerca científica cap a les necessitats d’aquesta nova agroecologia.

Penso, finalment, que una desconcentració urbana no pot significar una major desarticulació social. És a dir, que el paper que històricament ha jugat la classe obrera, fruit del poder que li dona estar concentrada i situada en un lloc clau del sistema econòmic, i que el neoliberalisme va erosionar amb subcontractes i deslocalitzacions, és un bé a conservar. I per això al capdavant de qualsevol procés de transició ecosocial cal que hi siguin els sindicats.

Tot plegat suposa una transformació radical del país, a l’alçada de la crisi ecològica que ja vivim, i que qualsevol projecte de República Catalana ha de contemplar.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

L’entrada De cambrers a pagesos ha aparegut primer a Poble Lliure.

Font: Poble Lliure