El passat dissabte 29 d’octubre, durant la concentració convocada a favor de la reciprocitat, una representació de les entitats convocants, va estar rebuda per dos alts càrrecs de la presidència del Consell de la Generalitat: Josefina Godoy, assessora de presidència i el director general de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, José Manuel Garcia Duarte. Les primeres paraules de Garcia Duarte, haurien sonat com el càntic de la glòria si no fora perquè fa set anys que estem escoltant-les: «Nosaltres (el govern de la Generalitat) estem a favor de la reciprocitat», per a continuació intentar il·lustrar-nos sobre la complexitat del problema tècnic que, mira per on, ens impedeix avançar en la reciprocitat. Davant les nostres respostes que, tot i la cortesia deguda, no van amagar l’alt grau de decepció que ens van produir, la senyora Godoy va oferir-nos una nova reunió amb un altre càrrec de la Generalitat per a continuar (suposem) les explicacions tècniques… masoquistes de mena com som, vam acceptar.
I no, no és la primera vegada. Ja en juliol del 2021, en aquella ocasió amb un altre interlocutor de presidència Pere Rostoll, director general de Relacions Informatives de la Generalitat Valenciana, després de diverses converses amb representants de la campanya Reciprocitat Ara!, ja ens va proposar una altra reunió amb el director general de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions. Sí, el d’aquest dissabte. Sembla una partida de tenis. Any i mig més tard i després de més de set anys de Botànic, estem on estàvem, però el grau de decepció i ràbia (continguda) va creixent de manera exponencial. És possible, però, que aquestes persones que fan un paper tan desagraït, donant la cara pel seu cap polític, tinguen un reduït grau de responsabilitat en el fet que la ciutadania no tinguem satisfet un dret bàsic, com és el dret a poder rebre els diferents canals de ràdio i TV públiques que emeten en la nostra llengua. Un dret reconegut per la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM), signada i ratificada per l’estat espanyol. El govern espanyol ha reiterat en diverses ocasions que la reciprocitat és competència de les autonomies.
La funció d’aquests alts càrrecs, almenys en aquest tema, no va més enllà de donar cobertura tècnica o comunicativa al president Puig. Anava a escriure que «qui paga mana», però, aquesta dita popular, en aquest cas no seria certa: els recursos de l’administració els paguem el conjunt de la ciutadania. L’administració, com el seu nom indica, només els administra, bé o malament, però això és un altre tema. Ací, però, apareix una gran contradicció: els alts càrrecs de la Generalitat són conscients que es deuen al conjunt de la ciutadania? Perquè de ser així, la dita «qui paga mana» sí que tindria sentit, ja que manaria la ciutadania. Això seria així si al País Valencià s’haguera fet o s’aplicara, per imitació o contagi, el resultat d’algunes de les revolucions democràtiques que s’han fet històricament en països del nostre entorn. Dissortadament, a casa nostra es mantenen altres formes de relacions, heretats d’altres temps, entre la ciutadania i els governs i les administracions.
Siga com siga, el president Puig, sí que té un alt grau de responsabilitat política més enllà de la simple administració dels recursos generats per la ciutadania. El president i TOT el Consell de la Generalitat, amb tots els consellers i conselleres del PSPV-PSOE, Compromís, Podem i Esquerra Unida, han estat elegits per a governar i no només per a gestionar. Certament, tenim un govern regional amb limitats capacitats i molt condicionat per funcionar com una simple delegació estatal, gràcies a l’arquitectura jurídica espanyola, però finalment és un govern amb certes competències. En aquest cas, sabent que les competències sobre la reciprocitat és un tema de la seua responsabilitat, per què no pren la decisió de garantir-la i ordena al seu equip d’assessors i especialistes que cerquen la solució tècnica? Perquè governar, com vosté sap, és això, president. Governar és prendre decisions polítiques -com les que ja pren habitualment quan, per exemple, decideix sobre les col·laboracions publicoprivades- i després ja disposa de tot un exèrcit de càrrecs i personal de l’administració per a trobar la solució tècnica i jurídica més escaient en cada cas. O ha dimitit de sobte de la política, president?
O en cas contrari, per què no fa el pas i ens anuncia, malgrat els acords presos, els set anys i mig de declaracions, les peticions reiterada de les entitats que treballem a favor de la normalització lingüística, malgrat les peticions del sector professional de l’àmbit audiovisual, malgrat el dret de la ciutadania i sobretot sabent que la reciprocitat no genera cap greuge a cap persona del país, que no tenim reciprocitat perquè vosté així ho ha decidit? Importa poc si el motiu és personal, polític, de càlcul electoral o qualsevol altre. És vosté qui té la capacitat política perquè la ciutadania puguem gaudir d’un dret, que, tot i tenir-lo, no ens és reconegut. I som nosaltres, la resta de la ciutadania del País -més de cinc milions de persones- les que patim la manca d’eixe dret. Un dret que després individualment podem exercir o no (també és el nostre dret) però que és nostre.
Els avanços tecnocientífics de la humanitat no li permeten amagar-se més darrere de la tècnica. Faça POLÍTICA president Puig, també en el tema de la reciprocitat.
[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]
L’entrada La renúncia a la POLÍTICA de Ximo Puig ha aparegut primer a Poble Lliure.
Font: Poble Lliure