Tot i l’ofensiva capitalista que patim la classe treballadora, les respostes que fins ara s’han donat són aïllades i sectorials. Cal intervenir sobre la  pujada de preus que patim, projectant un escenari de confrontació i disputa amb l’estat.

Una vaga general és l’eina idònia per fer passos endavant en l’organització de base i la cooperació entre forces socials i populars favorables a una ruptura amb l’estat, el capitalisme i el patriarcat; per començar a construir una nova ofensiva.

1. La conjuntura actual: crisi capitalista i replegament autoritari de l’estat

Des de fa mesos estem analitzant la crisi econòmica a la qual ens està endinsant el capitalisme. Aquesta crisi té, ara mateix, unes conseqüències molt visuals, com la inflació disparada o les guerres imperialistes. Però de fons l’acompanyen elements que encara han d’arribar o s’han d’accelerar: els canvis estructurals dels marcs laborals i de les pensions, les polítiques d’austeritat i privatitzacions, i una feminització de la pobresa creixent.

Mentre que els preus pugen especialment en les necessitats més bàsiques per sostenir les nostres vides, com l’alimentació o l’energia, els nostres salaris reals cauen de manera dràstica. I aquesta situació no respon a cap fet casual ni natural. Ens trobem en un escenari en què la voluntat política de la classe dominant s’imposa per damunt dels nostres interessos com a treballadores. Dos clars exemples són la pujada dels tipus d’interès o el fet que el 83% de la inflació estigui directament vinculada a beneficis empresarials. Hi ha lluita de classes i guanyar-la és la condició per garantir-nos una vida digna.

Les institucions estan sent els mecanismes de control, però no contra la pobresa creixent, sinó a favor, garantint la vehiculació de l’explotació del capitalisme, garantint-li un mercat on continuar-se expandint. Els estats espanyol i francès, la UE i l’OTAN són els garants dels interessos de la burgesia.

Aquesta regressió en les condicions de vida de la classe treballadora avança en paral·lel a un rearmament de la reacció anticomunista, masclista, LGTBIfòbica i xenòfoba que troba en els nacionalismes espanyol i francès els seus principals projectes catalitzadors. Alhora, els estats estan blindant els seus interessos contra una possible resposta de la classe treballadora. L’acceleració de la repressió i el refinament dels seus mètodes i legislacions tenen la finalitat de posar límits a la protesta perquè les expressions populars puguin ser assumibles per l’estat. El règim està delimitant quines seran les protestes legítimes i quines hauran de ser liquidades, en un context en què avui l’independentisme revolucionari continua sent la principal amenaça contra l’estat i el capitalisme.

Actualment, observem com el resultat d’aquesta pujada de preus és l’esclat simultani de conflictes fragmentats en forma de lluites obreres i populars als barris, contra els desnonaments o als centres de treball per exigir una pujada salarial que atenuï els efectes de la inflació. Qualsevol conquesta parcial producte de la lluita és una victòria que, si no se situa dins d’un embat global contra el capitalisme, serà reduïda a l’aplicació de pal·liatius insuficients que perpetuaran les condicions d’explotació inherents a la nostra classe. L’única via per a revertir la situació és, per tant, avançar en la unitat d’acció de la classe treballadora que, sota un programa comú de superació del capitalisme, ens permeti deixar de demanar a l’estat el que només podem conquerir lluitant contra aquest.

2. On som? Com avancem?

El reflux i l’esgotament del cicle de lluites de 2008-2017, sumat a la crisi pandèmica i les polítiques de restricció social, han deixat un escenari on s’han trobat grans dificultats per dinamitzar i impulsar espais de protesta i de contestació social. Tot i això, cal valorar la vitalitat i la potència d’algunes lluites, com per exemple, determinades lluites laborals en diferents parts del país, el moviment de lluita per l’habitatge o les respostes antirepressives, com per exemple la resposta a les sentències del “procés” o contra l’empresonament de Pablo Hasél.

Ens trobem en un moment d’atomització de les lluites, en una dinàmica de resposta immediata i de reivindicacions sectorials. Per avançar en la conformació d’un bloc polític i social de ruptura és necessari aglutinar totes aquestes experiències, dotar tots els fronts de lluita i totes les dinàmiques de protesta d’un projecte comú de canvi polític global que pugui anar construint una vertadera alternativa. Necessitem construir un moviment unitari que agrupi i sigui capaç de desplegar les forces de tots els sectors socials i espais populars organitzats que estan disposats a activar-se en una lluita revolucionària contra l’estat.

Malgrat les dificultats (objectives i subjectives) del context actual, sense triomfalismes i amb consciència de la correlació de forces reals, pensem que s’ha de fer un plantejament ambiciós i de mirada llarga, perquè existeixen les condicions per definir els passos polítics i organitzatius que ens permeten avançar en la construcció d’aquesta força popular alternativa.

Així doncs, la nostra proposta per tal d’avançar en aquest procés es concreta en tres passos centrals:

– Activar, des d’ara mateix, el màxim de conflictes laborals i socials a partir de les pujades de preus, com a forma d’incidir en la realitat material de les treballadores, des de la resposta col·lectiva i l’organització popular, al lloc de feina o al barri.

– Iniciar el procés cap a una vaga general com a forma de ruptura amb l’atomització de les lluites i com a palanca cap a un nou cicle de confrontació amb l’estat.

– Potenciar el treball cap a un programa polític revolucionari com a principal articulador d’un bloc polític de ruptura. És des d’un nou cicle de lluita i confrontació des d’on podem construir una alternativa política anticapitalista, i el programa n’ha de ser el catalitzador.

3. La perspectiva d’alliberament per al poble treballador català

Davant d’aquesta situació, la solució no es pot limitar a posar pedaços a aquest sistema decrèpit, i tampoc no es trobarà una solució reduint el problema a situar un o altre partit (més o menys benintencionat) al capdavant de la gestió de les engrunes que es deixen per a les institucions (cada cop menys) pretesament democràtiques existents. L’única sortida per garantir un futur de dignitat és la superació del sistema capitalista patriarcal per construir una alternativa basada en el control social dels principals recursos econòmics i productius, i la planificació de l’economia d’acord amb els interessos i les necessitats de la majoria treballadora: el socialisme.

Aquesta transformació social necessària no serà possible sense derrotar tots els instruments de poder de la classe dominant: la Unió Europea i els estats capitalistes espanyol i francès. És necessari, per tant, disputar el poder polític a partir de la construcció d’un bloc social de contrapoder liderat per la classe treballadora. Ni la UE, ni l’estat espanyol ni l’estat francès són reformables, ja que la seva estructura política i jurídica es fonamenta en la salvaguarda dels interessos de l’elit econòmica. Només un procés d’autodeterminació i d’independència pot fer possible el trencament amb aquestes estructures de dominació capitalista per construir una república que representi els interessos del poble treballador català.

La construcció nacional dels Països Catalans és una qüestió política estratègica per aquest procés de ruptura. No és un objectiu accessori a un alliberament de Catalunya, o de cap altre territori per separat, ni una qüestió només simbòlica o cultural: és una qüestió estratègica, no només perquè és el projecte que pot garantir els drets nacionals del nostre poble, sinó també perquè és el marc que ens permet generar una correlació de forces més potent que pot desestabilitzar l’estat. Cal treballar per anar construint, des d’ara mateix, a través de la pràctica quotidiana, una consciència de classe veritablement nacional (de Països Catalans) a partir d’una dinàmica política que relligui les lluites d’arreu del país amb una única estratègia nacional, de tal manera que quan s’esdevingui un nou pols contra l’estat, aquest pols pugui desbordar els límits de les autonomies i obrir una crisi més profunda, una esquerda irreparable.

El projecte de Països Catalans qüestiona l’ordenament jurídic i territorial dels estats espanyol i francès, és a dir, la forma concreta de constitució del poder capitalista al nostre país. A més a més, també confronta directament els principis del sobiranisme liberal dels diferents territoris i de l’esquerra reformista de l’estat i, per tant, no pot ser reconduït ni assimilat per vies de pactes des de dalt ni de reformes. El projecte de Països Catalans és un projecte autènticament revolucionari.

4. Treballar cap a una vaga general com un punt de partida

L’escenari social i econòmic que tenim al davant només mostra un empobriment significatiu de la classe treballadora, amb l’augment de l’IPC, la inflació i l’increment acumulat dels preus dels lloguers i dels preus de l’energia. Les minses pujades salarials no es poden comparar amb aquest encariment i, per tant, durant l’any que ve, l’encariment de la vida i les demandes d’increments salarials continuaran sent a l’ordre del dia.

Als Països Catalans, especialment els que estan sota dominació espanyola, encara no s’ha desenvolupat una resposta social important a aquesta penosa realitat. Les esquerres anticapitalistes no han elaborat cap aposta per facilitar un esclat social i l’esquerra socialdemòcrata està al poder o falcant-lo. Per tant, no ha existit una oposició real a les conseqüències de l’ofensiva capitalista que estem vivint.

Toca, doncs, activar el conflicte social i nacional als Països Catalans aportant no només des de la crítica a la realitat, sinó també des de la construcció d’una alternativa. El millor instrument de lluita del qual ens podem dotar les treballadores per intervenir en aquesta conjuntura és una vaga general.

Una vaga general com a forma de fer convergir els interessos de tots els segments de la classe treballadora i de totes les lluites atomitzades i espontànies que protagonitzem les treballadores. Per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous.

Una vaga general per accelerar els processos de politització, d’organització i de consciència de la classe treballadora.

Una vaga general no com a finalitat, sinó com a palanca per activar els engranatges de l’organització i la mobilització popular; com a forma d’irrompre a l’escena política de nou i posar les condicions d’un nou taulell més favorable als interessos de la classe treballadora. Com a inici d’un procés per a la construcció d’un bloc polític.

Els objectius de la vaga general són rompre l’atomització de les lluites socials, iniciar un nou cicle de conflicte amb l’estat i articular un bloc polític liderat per la classe treballadora amb una estratègia per la presa del poder.

En l’escenari actual, considerem que aquestes reflexions es poden concretar als Països Catalans en el treball polític i organitzatiu conjunt entre el moviment feminista, els moviments socials i populars, i els sindicats combatius per avançar en la convocatòria d’una vaga general feminista el  pròxim 8 de març. Aquesta oportunitat en l’espai i el temps és l’element que ens pot fer entroncar amb un nou cicle, amb la construcció d’una nova dinàmica general d’ofensiva contra l’estat, per dos motius principals:

• Perquè el moviment feminista dels Països Catalans ja acumula una trajectòria de lluita en favor de les dones treballadores i un bagatge organitzatiu arrelat, que ha estat protagonista de l’últim cicle de lluita i que té capacitat mobilitzadora, d’incorporar altres lluites i d’arribar a milers de dones treballadores dels Països Catalans.
• Perquè les reivindicacions feministes de les dones treballadores tenen capacitat totalitzadora del conjunt de la classe treballadora. Un marc reivindicatiu que parteix de les dones de classe treballadora pot esdevenir un marc reivindicatiu no només per al 8 de març o altres diades feministes, sinó com a expressió de totes les lluites alhora; un punt de partida de qualsevol marc reivindicatiu, perquè pot totalitzar la classe treballadora i pot articular un marc organitzatiu i polític arreu dels Països Catalans.

I a més a més, entenem que es donen les condicions per dur a terme aquesta vaga:

• Perquè en un moment de feminització de la pobresa en augment, i coneixent la centralitat de la lluita feminista en el darrer cicle, el paper de les dones treballadores serà més rellevant que mai els propers anys. Perquè la crisi no caigui sobre les nostres esquenes, hem d’enfortir la nostra organització i les nostres eines de lluita; la vaga ens serveix.
• Perquè enfront del caràcter reaccionari que acompanya la crisi, el feminisme pot ser un autèntic dic de contenció a l’entorn del qual el conjunt de la classe treballadora i les classes populars aturem la ultradreta.
• Perquè en un moment en què el feminisme liberal intenta absorbir i domesticar el moviment feminista, pensem que és prioritari definir el nostre espai polític, conjuntament amb sindicats de classe i moviments socials. Ens pot ajudar per contraposar el feminisme de classe a un feminisme buit que no ens serveix, per a res, a la gran majoria de dones.

Perquè la vaga feminista té la capacitat d’interpel·lar a tothom i generar espais on diferents sectors de la classe treballadora es troben fent front comú. Perquè és una eina per construir i enfortir la classe treballadora com a subjecte.

El passat cicle de lluita (2008-2017) va suposar un gran avenç en termes de deslegitimació de l’estat i de conscienciació i organització de la classe treballadora. Malauradament, bona part del capital polític desplegat va ser finalment canalitzat arreu dels Països Catalans per projectes electoralistes de regeneració de l’estat espanyol i, al Principat, també per un sobiranisme governamental d’ordre que va conduir a la desfeta del 2017. Una de les mancances principals d’aquest passat cicle va ser la incapacitat d’acabar de construir un programa de ruptura independentista en clau de transició socialista i unes estructures de poder pròpies de la classe treballadora.

La vaga és un context per avançar en la construcció d’aquest programa, no entès estretament en termes electorals, sinó com la socialització d’aquest projecte de canvi global que reivindiquem, com l’arrelament popular d’unes aspiracions compartides per àmplies capes socials que actuiïn com a articulador i alhora com a guia d’acció d’un bloc social treballador en lluita per derrocar el sistema polític i econòmic vigent.

Aquest programa ha de ser construït a partir d’un procés de debat entre els agents polítics, sindicals i socials que estan alineats amb la necessitat d’obrir una nova etapa de lluita i ofensiva contra l’estat. I, sobretot, el programa ha de ser posat en pràctica i refinat a través d’un diàleg constant amb les experiències reals de lluita, propaganda i organització. El programa, per tant, no són només uns punts reivindicatius que es deixen escrits i tancats d’un sol cop, sinó que és una realitat dinàmica i eminentment pràctica.

Endavant vol participar en aquest procés de debat i construcció pràctica, i aportar-hi una proposta. El programa no es pot quedar només en “plans de xoc” en un pla immediat, ni en demandes a tercers per reformes dins el sistema. Ha d’anar més enllà i apuntar a una impugnació general del sistema i el règim per mitjà d’un camí d’organització i lluita. Ha de connectar amb les necessitats actuals més urgents de la classe treballadora i les ha de projectar cap a les transformacions estructurals que qüestionin els fonaments de l’ordre social existent. Per a nosaltres, la construcció d’un programa ha de girar al voltant de 3 coordenades fonamentals:

• Autodeterminació i presa del poder

• Control popular i planificació de l’economia

• Feminisme per canviar-ho tot

Per tot això, fem una crida a totes les treballadores i al moviment popular a unir-nos i organitzar-nos, per avançar cap a la vaga general, per trencar l’aïllament social, per recobrar l’esperança i guanyar el futur.

L’entrada Per avançar en la lluita de classes, cap a la Vaga General ha aparegut primer a Endavant.