Actualment el context internacional està marcat per la crisis sanitària de la COVID-19, crisi que no ha deixat de rebre un tractament extremadament euro cèntric, va esdevenir important en el moment que va començar a afectar occident i segueix sent-ho en tant que ens referenciem amb la crisis que altres països, igual que hem passat nosaltres, pateixen.

En aquest context les notícies rellevants de l’Americà Llatina i el Carib que ocupen minuts de televisió giren en torn a la gestió de la pandèmia: confinament o no, negacionisme o no i equilibri entre morts i crisi econòmica, tot seguint el marc de pensament i preocupacions occidentals.

Cal destacar el paper de Cuba en la gestió interna de la pandèmia, on la prevenció i la cura de la vida han estat les prioritats en la gestió del COVID. Destacar també el manteniment i reforç de la solidaritat mèdica internacional (són per tothom conegudes les brigades a Andorra i a Itàlia) però s’han mantingut les brigades mèdiques a tots els països del món amb més de 30.000 efectius i s’han enviat més de 2.000 professionals de la salut a més de 24 països. Aprofitem doncs l’ avinentesa per recolzar la iniciativa per l’atorgament del premi Nobel de la Pau a les brigades mèdiques cubanes.

A molts dels països de l’Amèrica Llatina i el Carib el context de pandèmia mundial està provocant el blanquejament de les polítiques més reaccionaries, l’excusa ideal dels governs per instal·lar de facto la repressió i fer passes enrere en les fràgils democràcies del continent.

Cal destacar el cas d’El Salvador, on el President Bukele va instal·lar l’estat d’excepció com a prevenció de la COVID19 amb cap cas positiu confirmat al país, eliminant, amb la presència de militars, l’acció de l’assemblea legislativa i recentralitzant el poder en la seva persona. L’actual president es caracteritza per dur a terme una gestió controvertida amb l’ús de la manipulació mediàtica, que ha permès l’ús indiscriminat i excessiu de les forces de seguretat i els militars amb finalitats repressives.

Equador és un altre dels països que ha fet servir el teló de fons de la pandèmia sanitària per incrementar i intensificar la vulneració dels drets polítics, civils i socials. El president Lenin Moreno ha aprofitat les mesures contra el nou coronavirus per intensificar les polítiques neoliberals, mitjançant flexibilitzacions laborals per afavorir els acomiadaments, imposant els límits pressupostaris i de dèficit per les institucions públiques, retallades de les empreses públiques, liberalització de preus (com els dels combustibles) i retallades en educació, transport i cultura.

Aquestes mesures es sumen a una política d’endeutament amb l’FMI de 643 milions de dòlars i 500 amb el Banc Mundial, 300 amb la Corporació Andina de Foment i 700 amb el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), apostant per l’endeutament internacional (i la posterior dependència a les receptes neoliberals d’aquests organismes) front mesures més redistributives de la renda.

A l’Equador s’han produït nombroses manifestacions i protestes populars com les dels estudiants i els camioners, que no han estat exemptes de repressió. Alhora cal destacar també que es manté la situació de presó pel polític Jorge Glas sota falses acusacions de corrupció, pel qual existeix una campanya internacional i nacional de múltiples moviments socials i personalitats exigint el seu necessari trasllat, atesa la vulnerabilitat en la seva situació de salut.

Pel que fa a Bolívia i la presidenta colpista Jeanin Áñez, la crisis sanitària ha permès noves mesures repressives contra la dissidència i els moviments socials. No només ha suposat l’endarreriment de les eleccions plurinacionals, possiblement fins al 6 de setembre, sinó també la destrucció dels avenços del MAS durant els anys de govern del president Morales.

A Paraguay són més de 1.000 els afectats per la COVID19 i la seva frontera amb Brasil esdevé epicentre dels contagis. Alhora pel president Mario Abdo Benítez la gestió de la crisis sanitària també ha estat aprofitada per dur a terme la repressió de la dissidència, la prohibició de les manifestacions de l’esquerra i l’avenç i consolidació de les desigualtats socials

Xile es troba dividit entre el gran Santiago, encara confinat i la resta del país que intenta començar a desenvolupar la normalitat. El confinament ha suposat la paralització de les constants protestes en el marc de les reclamacions constituents i de condemna front els actuacions policials i de l’exèrcit. La gestió sanitària ha estat també l’excusa de Piñeria per decretar toc de queda i reprimir algunes de les més importants protestes. Malgrat la repressió, el carrer torna a organitzar-se.

A Mèxic, no podem afirmar que el govern de López Obrador tingui intencions revolucionàries. En l’actualitat intenta establir un estat del benestar sobre bases democràtiques, amb l’objectiu de pal·liar les més severes situacions de pobresa que viu gran part de les classes populars mexicanes.

La gestió post COVID19 representa un gran repte per l’executiu mexicà, atès que s’espera que el PIB tingui una caiguda major a la de la gran crisi econòmica de 1994. A aquesta inestabilitat econòmica s’uneix la inestabilitat política, on tots els partits polítics estan patint una crisis molt forta i els lideratges personals (tant d’empresaris com de líders socials) es consoliden com a única alternativa política.

MORENA està patint també una greu crisis interna a causa de les baralles pel lideratge del partit. En aquest marc s’estan estenent els missatges colpistes per part de sectors empresarials i militars del país, que han dut als alts comandaments del país a fer un toc d’atenció a l’exèrcit per les declaracions públiques d’alguns dels seus membres.

Colòmbia segueix perpetuant la repressió, la desigualtat i el paper de còmplice de l’imperialisme nord americà a la regió. Segueixen les vulneracions dels acords de pau, però en el marc de la crisis sanitària també han començat a dur-se a terme protestes socials lligades a les situacions de pobresa i vulnerabilitat. S’ha estès una campanya penjant un llaç vermell a les finestres de totes aquelles cases on s’estan patint situacions de pobresa per tal d’organitzar i estendre la solidaritat social. El carrer, amb moltes dificultats s’està recuperant per les mobilitzacions polítiques i socials.

A Colòmbia però la presència dels Estats Units genera la major de les desestabilitzacions a la regió. El darrer intent de cop d’estat a Veneçuela es va forjar en territori colombià i s’acaba d’anunciar que en els propers dies s’instal·laran brigades contra el narco a tot el territori colombià, especialment en els confrontants amb la frontera veneçolana on més de 800 homes lluitaran, suposadament, contra el tràfic d’estupefaents. Colòmbia, doncs, es confirma com a còmplice i plataforma per una possible intervenció imperialista contra Veneçuela. Aquesta amenaça s’uneix a les maniobres militars que han dut a terme el govern dels Estats Units i de Colòmbia durant els mesos de gener a abril al mar del Carib.

Veneçuela segueix patint una de les situacions més dramàtiques del continent. Les mesures de bloqueig internacional han generat una recessió econòmica que dificulta el desenvolupament del país. Les properes eleccions presidencials dels Estats Units i les massives protestes pel racisme endèmic a Nord Amèrica desprès de l’assassinat de George Floyd, fan sospitar a alguns experts la possibilitat que Estats Units dugui a terme una intervenció militar al país del Carib per tal de desviar l’atenció sobre les problemàtiques internes. Malgrat el soroll de sabres, cal destacar la important campanya internacional de suport a la pau a Veneçuela i la postura de les potències internacionals com Xina o Rússia, que han declarat la seva negativa a l’ofensiva dels Estats Units al país.

Finalment, la situació de Brasil és per tots coneguda. El negacionisme científic del president Bolsonaro està portant el país a una catàstrofe humana en la gestió de la crisis sanitària. Però la crisi pel que si s’està fent servir és per estendre un model cada vegada més autoritari, alguns sectors militars han començat a pronunciar-se a favor d’un possible cop d’estat i aquestes postures sembla que agafen força entre diversos sectors de l’executiu.

Així doncs el continent no queda exempt de la gestió mundial de les dretes més reaccionaries front a la pandèmia sanitària. Així ha estat assenyalat pel relator especial per la llibertat d’expressió de la ONU, David Kaye, que ha alertat del perill mundial per protegir el dret d’opinió i expressió durant la crisis sanitària de la COVID-19.

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking
Statistics

Today: 10370

Yesterday: 26062

Since 01/06/2005: 68824427

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.