Imprimeix
Categoria: Països Catalans

Fa una setmana es va portar a terme una tertúlia sobre sanitat molt interessant que us recomanem, la podeu veure al canal de Youtube de la Joventut Comunista de Catalunya. En la conversa van parlar tres persones amb una relació molt estreta amb aquest àmbit, que estan a primera línia lluitant contra el virus i per una sanitat pública forta i de qualitat. Com és normal, el tema principal va ser la pandèmia, i com s’ha viscut des de dins.

Ara bé, al llarg del debat es van plantejar reflexions molt necessàries, i per això, en aquesta edició especial de Realitat hem volgut fer un recull de les idees més interessants. Algunes, es desenvolupen en articles propis i d’altres les presentem tot seguit.

La pandèmia des de la boca del llop

L’Agustí Ruiz, un dels participants en la tertúlia, és metge i docent de serveis d’emergències. Darrerament només es dedicava a la tasca docent i formativa, però amb la pandèmia s’ha reincorporat, fent guàrdies i treballant en una ambulància medicalitzada. En la conversa va explicar-nos la seva experiència: “hi ha hagut una desproporció brutal entre les necessitats d’ajuda i la capacitat de resposta que tens, hem estat totalment desbordats en tots els àmbits. Ens hem trobat en situacions desconegudes, traumàtiques, amb pacients molt crítics, una situació d’incertesa i de manca de recursos.”

L’Ana Posada treballa en programació i atenció a l’usuari en un CAP de Barcelona, i abans de la pandèmia es dedicava gairebé exclusivament a la programació de visites i a l’atenció al pacient. Amb la pandèmia, la vida al centre va canviar dràsticament. D’un dia per l’altre van haver de “tancar les plantes a l’ambulatori i dividir-les en respiratori i no respiratori, en plantes de teletreball”, i ell va passar a dedicar-se “exclusivament a portar les altes i baixes de tots els nostres pacients (incloent-hi els professionals sanitaris)”.

Posada considera que “els primers 15 dies va haver-hi molts nervis, contínuament teníem nous protocols des del Departament de Salut i des de l’hospital de referència” i explica la sensació que provoca un canvi tan brusc: “d’estar en un ambulatori en què teòricament tot està previst i a punt, a adonar-se que no estem preparats ni tenim els recursos per atendre a la nostra gent” i recorda “quan et toca treballar a l’ambulatori directament amb el pacient, via telemàtica, ho passes malament perquè has de realitzar una contenció emocional amb ells, que estan desesperats també pels seus familiars malalts o per les morts als domicilis.”

Agustí Ruiz, per la seva banda, afegeix: “Això forma part de la nostra professió, però de forma dosificada, no com un tsunami. És com si fos un terratrèmol crònic, un dany crònic continu, aquesta és la sensació que hem tingut. Un incident de múltiples víctimes que no parava, et desbordava i no veies mai el final”. En aquest sentit, Ruiz, també destaca un element molt interessant referent a la comunicació i a la guerra ideològica que s’està produint: “el corresponsal de TV3 posava imatges dels hospitals xinesos per il·lustrar un suposat caos, aquest senyor no ha vist com hem estat treballant els hospitals catalans”.

l valor de la sanitat i el sector públic

Tot plegat ha servit per posar en valor la tasca dels professionals sanitaris i el sistema públic. Ana Posada destaca: “una cosa que m’ha sorprès moltíssim, durant les primeres setmanes, l’evolució de les baixes i altes. Al principi eren gent gran amb patologies però després hi ha hagut moltes baixes de professionals sanitaris, podies passar gran part del dia gestionant baixes de personal sanitari”. En aquest context s’ha demostrat “la capacitat dels professionals sanitaris i la direcció del centre, la seva reacció, de solidaritat, d’estar al peu del canó, ha sigut emocionant.”

En aquesta línia, Antonio López, que és activista de la Marea Blanca de Catalunya, va explicar “Jo que provinc del moviment activista, des de fa molts anys teníem clara la defensa de la sanitat pública 100%. Ens deien que érem uns antics, uns comunistes perillosos; com que tothom era classe mitjana, érem poquets. Espero que aquesta pandèmia faci reflexionar a la gent, que cal defensar la sanitat pública com una cosa bàsica de la nostra vida.”

Per Ana Posada: “aquesta crisi de salut pública la podem prendre com una gran oportunitat perquè la gent pensi en com el sistema aixafa els recursos públics, aixafa als més dèbils, els treballadors i les treballadores.” També recalca: “molts companys meus s’emocionaven pels aplaudiments de les 8 del vespre, però moltes vegades fèiem la reflexió que no volem aplaudiments, que això és el nostre treball; el que volem és que tota aquesta gent que ens aplaudeix surti al carrer a defensar la sanitat pública, a defensar els centres d’atenció primària”.

Antoni López contextualitza el motiu d’aquesta lluita per la sanitat pública: “els neoliberals es van adonar que podien fer negoci amb els serveis bàsics, per exemple a la sanitat pública catalana on hi ha molts proveïdors privats. El model sanitari català idíl·lic que ens ha vingut la sociovergència el seguirem combatent, perquè cal canviar el sistema.” En aquesta línia, explica que estem parlant “de reduir les llistes d’espera, però també de combatre la corrupció als hospitals” i continua “hem de defensar una sanitat pública per a tothom i no amb un 30% de mutualistes, com proposava Boi Ruiz. On els CAPs facin atenció primària i els hospitals facin d’hospitals. Per això necessitem revertir el sistema. No tenim una sanitat pública meravellosa, cal revertir tot el privatitzat, tenir més recursos i educar a la ciutadania i així poder participar de la presa de decisions.”

L’atenció primària, el pilar fonamental

Al llarg de la xerrada va haver-hi un ampli consens en la importància de l’atenció primària, de dotar-la de recursos i de protagonisme. Antonio López considera que “fa molt temps que la Generalitat ha deixat l’atenció primària en segon lloc. Hi ha hagut una pràctica centrada en els hospitals, l’hospitalcentrisme” i considera que aquest fet no és casual “la majoria d’hospitals són concertats i allà hi ha marge pel negoci o fins i tot per a la corrupció” i afegeix: “cal recordar que la majoria de CAPs són de l’ICS, són públics, malgrat que se n’han privatitzat uns quants amb les entitats de base associativa (EBAs), amb ànim de lucre”.

Per Ana Posada: “els centres d’atenció primària són el pilar fonamental d’un sistema de salut pública. Els CAPs són centres de proximitat, l’atenció primària és una forma de proximitat per als nostres ciutadans i, també d’educar als nostres pacients i fer medicina preventiva”. Posada considera que moltes vegades “els nostres pacients es troben perduts als hospitals, en canvi l’atenció primària és un referent, cal donar-li més protagonisme.” En aquest sentit, Antonio López afegeix: “la majoria de malalties o urgències es poden resoldre des de l’atenció primària si hi ha els recursos, però a algú li interessa que es dirigeixin als hospitals”.

Antonio López, creu que “amb la pandèmia hem vist que l’atenció primària té moltes dificultats perquè se la tingui en compte, tot i que molts pacients han sigut atesos a la primària aquestes setmanes.” Per ell, els darrers anys: “han deixat a l’atenció primària amb allò bàsic i, per això, des de la Marea Blanca hem recollit 70.000 signatures per fer de l’atenció primària l’eix vertebrador de la sanitat pública” i conclou: “l’atenció primària necessita recursos, necessita professionals i ens cal una mentalitat diferent.”

Redacció

Font:

realitat

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.