11 | 11 | 2019

Convocatòria: 16.00 hores a la Plaça Espanya (Torres Venecianes). Acte amb les intervencions d’Enric LLoret- PCPC i Quim Boix-FSM.

“Fem la República Catalana”, consigna aglutinadora de la manifestació de l’11 de setembre de 2018, compareix ara, escanyolida, sense cap concreció, només és una soflama per a mitigar la depressió de l’imaginari col·lectiu. La frustració és profunda en el conglomerat independentista. La tàctica de masses per a envestir contra la sòlida muralla de l’Estat Monàrquic ja no és útil i les vagues (convocades sense participació real del moviment obrer) no són necessàries. Estem en un context de marxa enrere, d’acceptació d’un fracàs, no ser capaços de sumar les forces necessàries per a tombar el règim. La conjuntura obliga a aterrar en la realitat objectiva i tornar una altra vegada a l’espai autonomista, els pactes postelectorals així ho indiquen (PSC i Junts per Catalunya consumen el seu pacte en la Diputació de Barcelona. Núria Marín, nova presidenta socialista de la institució amb els vots dels neo convergents). Es pacta amb les forces que van donar suport al 155, Partits titllats de carcellers.

Els contraris al dret d’autodeterminació són poderosos i l’Estat Espanyol està dissenyat per a acollir i preservar els interessos de l’Oligarquia que va obtenir beneficis amb el terror de l’etapa Franquista. És un Estat beneït pels diferents governs de torn durant quaranta-dos anys. És una classe política aigualida, que està al servei de l’Oligarquia Pàtria i de l’Imperialisme de l’OTAN. Aquest Estat Burgès no atén, no vol arranjaments ni compromisos, és fort, no dóna treva ni escatima recursos per a criminalitzar i judicialitzar (en aquesta ocasió) totes les accions del Govern de la Generalitat i dels moviments socials del Procés Català. És l’assetjament-repressiu per a encapsular o liquidar el projecte independentista. Era previsible aquesta violència, acostumades les Elits a exercir la seva dominació amb repressió als desafectes del sistema. La mostra són els 805 vídeos realitzats el dia del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017 que podem veure a les xarxes socials. Aquests documents descobreixen la brutalitat policial contra persones indefenses que pretenien dipositar una papereta en una urna. Amb la invasió de milers d’agents de la Guàrdia Civil i Policia Armada, no pretenien donar una resposta proporcional a una “acció il·legal”, era el primer advertiment seriós i repressiu a l’aventura secessionista.

En realitat l’ultimàtum del procés català podia fer tremolar els fonaments del sistema? L’aventura comptava amb suports inconfessables? Per a alguns pròcers del projecte rupturista era evident que sí. Es fregaven les mans els ponents conferenciants del “Nou Ordre Català” amb ofertes de llocs de treball que aconseguiríem en la fabricació d’helicòpters d’artilleria per a les intervencions imperialistes al Mediterrani, o els sucosos dividends en la construcció de bases militars dels EUA en territori català. Quins auguris per a una societat que es va mostrar contrària votant OTAN NO en el referèndum parany de Felipe González. Aquests anuncis ens mostraven una vegada més, com els burgesos s’apoderen de l’imaginari col·lectiu per als seus interessos de classe. El poble somia amb la quimèrica llibertat i els burgesos busquen l’apadrinament de la potència Imperialista més agressiva del Planeta. Els elements més reaccionaris advocaven per organitzar els Miquelets (membres de la milícia de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i les juntes), aquest cúmul de despropòsits té un fil conductor. La burgesia catalana va ser hàbil a l’hora d’evitar les seves responsabilitats en l’última Crisi Estructural Capitalista, i molt intel·ligent en aglutinar a importants sectors populars, pel greuge que va suposar la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006. Que va ser feta pública el 28 de juny de 2010, quatre anys després de la presentació del recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular sobre 114 dels 223 articles de l’Estatut. Confirmat pels catalans en el referèndum celebrat el 18 de juny de 2006. El Tribunal Constitucional per vuit vots contra dos, va declarar inconstitucionals 14 articles i subjectes a la interpretació del tribunal d’altres 27 (per sis vots contra quatre). A més, el tribunal va estimar que “no tenen eficàcia jurídica” les referències que es fan en el preàmbul de l’Estatut a Catalunya com a nació i a la realitat nacional de Catalunya. La sentència es va conèixer el 9 de juliol de 2010, un dia abans de la celebració a Barcelona de la manifestació de rebuig a la sentència sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim“. Amb el descontentament popular d’unes masses sense referents i alimentades amb un discurs ètnic i vuitcentista que no s’ajusta a la realitat del desenvolupament històric a Catalunya, determinat aquest, per la Revolució Industrial i l’antagonisme de classes, era l’oportunitat!, i com en 1789 la burgesia va llençar contra la fortalesa del Monarca Borbó als sense calçons (els sans-culottes) al crit de “Madrid ens roba!“.

Catalunya és una nació sense estat, La resposta està al poble i en l’exercici del dret a l’autodeterminació. El poble en la seva majoria és partidari d’exercir aquest dret. Més enllà del relat medieval dels Comtats Catalans i de la Marca Hispànica de l’imperi Carolingi. Generació rere generació es purifica amb la incorporació de noves migracions una consciència nacional, en aquesta terra d’acolliment també es forja el combat per les llibertats i els drets socials. La confrontació contra l’estat Monàrquic-Burgès que no és sol una qüestió identitària és principalment una lluita de classes, una lluita per superar la contradicció treball-capital i com a classe avançar cap a l’Estat Socialista. El discurs Burgès a Catalunya no serà sempre hegemònic. Es va assetjar el Parlament en els primers compassos de les mobilitzacions dels Indignats. Les polítiques de retallades en els serveis públics eren inacceptables, i ho són ara quan es van aplicant per l’absència de mobilització i organització de la classe obrera. En aquells moments el proletariat guanyava el carrer i plantava cara a la repressió, s’organitzaven assemblees en els barris obrers. Era l’escenari, la tempesta perfecta, el temps d’avançar en la qüestió de classe i nacional, l’hora de lluitar per la nostra sobirania econòmica i territorial enfront de l’OTAN i la UE. El moment de sumar energies per a la ruptura amb el model monàrquic i la construcció de la República Socialista. Només els comunistes del PCPC i PCPE vam entendre el procés dialèctic i les condicions donades per a construir teixit social i elevar la consciència de classe. Ni el conglomerat independentista format pels partits de la burgesia i la CUP, ni els moviments oportunistes van organitzar el poder popular, tot el contrari, van provocar la desbandada de les assemblees populars per als seus interessos partidaris.

En aquesta crisi sistèmica, on l’avenir és incert, es consolida l’argamassa del “Espíritu Constitucional” i l’alquimista Sánchez és l’encarregat de transformar els materials ruïnosos en granadures daurades per a encegar a les masses. La posada en escena, és un brindis al sol, és la negació de la política! Sense cap proposta per a escometre reformes de gran importància, són els rèdits electorals la seva tàctica i estratègia, dues per una. En un context d’atac sense precedents als drets socials i llibertats dels treballadors els “Representants del Poble” com avesats trilers es juguen el nostre futur. No hi ha!, ni hi haurà!, resposta de l’Estat Espanyol a les demandes del dret d’autodeterminació, Espanya és “Una, Gran i Lliure” i s’ajusta als plans Imperialistes de la UE. La superació d’aquest règim no està en mans de l’aportació nacionalista per important que sigui, està fonamentalment en la determinació de la Classe Obrera. No hi haurà acords parlamentaris o canvis en la constitució monàrquica que satisfacin les necessitats de les classes subjugades. Els plans de la UE per a empobrir a les masses, requerirà una aliança de forces populars i revolucionàries, una evolució de la consciència de classe de partits, moviments socials i organitzacions sindicals en tot l’Estat per a la ruptura de l’statu quo i els seus avanços o reculades dependran de la correlació de forces que existeixi a cada moment.

No hi ha cap avanç significatiu en el Procés Constituent de la Republica Catalana, organitzat per la burgesia és una entelèquia, és una operació cosmètica, sense una participació real de la ciutadania, és un imput per a mantenir l’ànim d’unes forces cada vegada més malparades. La Burgesia ja té un pla elaborat i dissenyat per a mantenir els seus privilegis de classe. Aquells que van veure en els CDR, una possibilitat de participació i de canvi, es troben amb un instrument organitzatiu restringit, descoordinat i poc democràtic, incapaç de generar debats de gran importància, ni de teixir cap aliança, és un organisme al servei de la causa burgesa. No és possible arribar a acords d’abast, la transversalitat del projecte impedeix avançar a causa del xoc interclassista i a les propietats de l’organisme, no és una assemblea, és un comitè en defensa d’un projecte blindat que no està en discussió.

La burgesia catalana explora un acord amb l’Estat i no està interessada a organitzar a la classe obrera. Compta amb els “seus” un conglomerat transversal que dóna suport al projecte des de posicions dispars, des d’elements reaccionaris a moviments de l’esquerra independentista. En aquestes condicions no hi ha possibilitat per als drets de les capes oprimides, ni per al dret a l’autodeterminació dels pobles. Els esdeveniments que van propiciar aquesta tempestat és el descontentament popular, són les accions i mobilitzacions del 15M, és la precarietat laboral, la pèrdua del poder adquisitiu, és la impossibilitat del dret a un habitatge digne per a milers de famílies, són les retallades en els drets socials, en definitiva, la desafecció a una societat on els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres.

La classe obrera menystinguda i desinformada pels mitjans de comunicació, al servei del capital, és ostatge dels oportunistes de torn, que demagògicament enfosqueixen el conflicte de classes. No hi ha intenció de caminar cap a la República. El projecte dels oportunistes, transversal, polièdric i plural és un instrument inútil per a la mobilització sostinguda. Aquest model organitzatiu, que és assumit per organitzacions tan dispars com els CDR o els comuns d’Ada Colau està en confrontació amb el Front Obrer i Popular al Socialisme. Un projecte per a la participació democràtica de les masses i l’elevació de la consciència revolucionària.

Partit Comunista del Poble de Catalunya

Font:

Partit Comunista del Poble de Catalunya

Real time web analytics, Heat map tracking

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.