És 8M un any més, el dia en què es reivindica la memòria de les dones treballadores, i de nou totes nosaltres ens tornem a trobar amb la necessitat de sortir als carrers per lluitar pels nostres drets i, en últim terme, per les nostres vides. Reivindiquem que el 8M són tots els dies, que les precarietats i la violència segueixen més presents que mai, i que la lluita per una vida digna ha de ser constant. Estem fartes d’haver de justificar amb dades les nostres precarietats, les injustícies i la violència, portem masses anys donant explicacions. És per això que aquest any volem incidir en la necessitat de la vaga laboral, de cures i de consum, i en avançar juntes sense deixar a ningú enrere.
En aquest sentit, volem posar en valor l’exemple d’un col·lectiu que ha tingut força ressò en els darrers temps: les Kellys, una associació de cambreres de pis. El seu nom, «Las Kellys» prové d’un conegut joc de paraules: «la Kelly, la que limpia» (la que neteja); en el seu cas, concretament, netegen hotels. Avui dia, aquest col·lectiu representa a traballadores que duen a terme les seves tasques en un règim de subcontractes, mitjançant el qual les empreses externalitzen les seves activitats a empreses multiservei, que no tenen conveni aplicable. Aquesta situació deixa desprotegides a moltes treballadores que deixen de regir-se pel conveni sectorial o el de la mateixa empresa on treballen.
I és que, encara que sembla que els nostres drets a poc a poc van creixent, això no és així si ets dona, si et trobes en una situació de precarietat, si estàs racialitzada o si ets trans. Perquè les desigualtats ens persegueixen, i és per això que hem de lluitar el triple que els altres, perquè no podem descansar ni un segon.
Per això les Kellys són un exemple més de lluita, perquè tot i que l’expressió “sòl enganxós” sembla que estigui feta a mida pels seus casos, mai deixen de lluitar, sigui 8 de març o sigui qualsevol altre dia de l’any. Perquè aturar-se no és una opció, i perquè la lluita es fa cada dia i en cada espai, contra tota violència i desigualtat.
Sí, és cert que les dones hem de barallar constantment contra el sostre de cristall en els nostres treballs: àmbits laborals hostils, dificultats de conciliació de la vida professional i laboral i altres obstacles clàssics de la societat patriarcal impedeixen que se’ns consideri al mateix nivell que els nostres companys homes. Però el sòl enganxós és igual o més freqüent, no obstant això no sembla tan visible: totes les tasques i càrregues que culturalment i socialment s’associen a les dones i de les quals ens és difícil separar-nos. Cures emocionals, cultiu de les nostres relacions socials i sexoafectives, benestar de la llar: tradicionalment això ens ho carreguem nosaltres en les nostres particulars motxilles, condicionades, per descomptat, per factors com la nostra ètnia, procedència geogràfica, orientació sexual, el fet de ser cis o trans… Cap ens escapem ni dels sostres ni dels sòls, però a totes ens afecten de manera diferent.
No volem que un petit grup de dones pugui trencar els sostres de vidre si això implica que una Kelly hagi d’anar a fregar el sòl que deixen darrere. No volem presidir bancs, extreure la plusvàlua als nostres empleats i empleades, publicar en xarxes l’important que són les nostres companyes de treball mentre ignorem a “la noia que ens ajuda a casa amb els nens i la neteja”.
No volem ni sostres ni terres: volem derrocar l’edifici sencer. I això s’aconsegueix treballant tots els dies de l’any per un feminisme de classe en el qual cap persona es quedi enrere.
És per això que donem suport a tota vaga laboral, de cures i de consum que reivindiqui que no som poques i que no estem soles, que sí que patim desigualtats, que sí que patim violència i que sobretot, no descansarem ni un segons fins a erradicar-la. Molta força, companyes: estem en el costat correcte de la història.
Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya
5 de març de 2022