Ja fa gairebé cinc anys de la popularització del hashtag #MeToo, la campanya va fer-se viral per xarxes i milers i milers de dones alçaven la veu per compartir experiències d’assetjament sexual. Tanmateix, la visibilització de la problemàtica que patim moltes dones als nostres llocs de feina és només la punta de l’iceberg de tot el camí que encara hem de recórrer.
Quan parlem de violència masclista massa sovint acudim a l’imaginari de l’agressor monstruós dins del nucli familiar i ens oblidem que el nostre centre de treball no està exempt d’aquesta malaltia. I com sempre, les dones de classe treballadora tenim les de perdre. A tots els dubtes habituals previs al fet de denunciar, s’hi suma l’amenaça a quedar-se sense feina. I és això el que busca l’empresa; tenir treballadores dòcils i dèbils que se sotmetin fàcilment a alts graus d’explotació i perquè no, d’autoexplotació, sense posar entrebancs a la maquinària del seu benefici.
La violència masclista al lloc de feina és una arma de domesticació del capital. El capitalisme es reinventa constantment per seguir esprement a la classe treballadora i cal tenir en compte que actualment les dones representem més del 50% de la força laboral. Fins quan haurem de romandre callades?
El proper 29 de setembre, companyes de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) s’enfronten a un judici contra els seus assetjadors, després d’anys de peripècies judicials i demandes creuades; i és que l’empresa Esfosa ja ha demostrat en més d’una ocasió que està disposada a exercir tota mena de pràctiques mafioses per atemorir a les seves treballadores.
L’assetjament sexual reiterat anava dirigit contra una de les nostres companyes per la seva acció sindical dins del Comitè d’Empresa: comentaris de naturalesa sexual, pressions, amenaces i tocaments enfocats a desarticular-la en la seva lluita legítima com a treballadora. Tot i això, sabem que no es tracta d’un cas aïllat i animarem una vegada i una altra a la resta de treballadores a denunciar. Fins que no siguem moltes sabem de sobres que probablement cap jutjat ens donarà la raó; perquè al poder judicial sempre li resultarà més còmode no mossegar la mà de qui l’alimenta.
Segueix essent, doncs, terriblement necessari denunciar les complicitats que permeten a les empreses seguir assetjant i explotant amb impunitat. Si el sistema judicial posa a prova la nostra paciència amb terminis d’espera infinits, traves burocràtiques i una revictimització constant, la institució no es queda curta. En un intent de fer una rentada de cara, durant els darrers dos anys els diferents Governs, tant l’autonòmic com el central, han fet ús d’estratègies a les quals ja ens tenen acostumades: la imposició dels Plans d’Igualtat, que només resultaran obligatoris per a aquelles empreses amb més de cinquanta treballadores, no és res més que la burocratització i la legislació sobre problemes d’arrel política i socioeconòmica, de classe, en definitiva. Menys és res que diuen, però sense la inversió necessària per tal que les mesures siguin efectives, sabem que les úniques garants per a protegir-nos als nostres llocs de feina, seguirem essent nosaltres.
Per tot això, ens veiem el proper dijous 29 de setembre a Manresa. La solidaritat és i serà la nostra millor arma!