Llegir Joan Fuster és llegir la concepció d’uns Països Catalans autocentrats. I és fer-ho, sobretot, com ho feia ell, o més ben dit, des d’on ho feia ell: des del País Valencià. Al ja debatut Nosaltres, els valencians, Fuster sintetitza: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. […] Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat.» I aquí trobem ja el nus gordià de la proposta fusteriana: que els Països Catalans no només compartim una llengua, sinó una realitat material comuna, amb una fenomenologia social històrica i present que és compartida més enllà del desenvolupament o l’evolució asimètrica a cada territori.

Però si bé a l’opera prima d’Edicions 62 se centra en el País Valencià, el recull fet per Edicions 3i4 Escrits de combat és una síntesi del desplegament argumentatiu del savi de Sueca tant pel que fa a la llengua, com pel que fa al nom o als símbols, entre d’altres. En el proper article ja exposarem el més destacat del club de lectura que el Casal va fer al voltant d’aquest llibre, però en fem un petit avenç.

Així, Fuster agafa el lector de la mà i l’acompanya en un viatge en el temps històric, geogràfic i polític per entendre l’origen de la concepció unitària de català, la seva posterior disgregació —lingüística, per dialectal, i política— i la necessària aposta per la reunificació. A Qüestió de noms, per exemple, resumeix: «La ‘unitat’ que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.»

El savi de Sueca és meridianament clar quan fa una formulació, un projecte de país, que no té un centre i una perifèria: des de la seva Ribera natal, Fuster trenca amb la idea d’uns Països Catalans com a extensió del Principat i els construeix des de la diversitat unitària, des de la unitat diversa. I ho fa analitzant realitats fortament materials del conjunt de la nació. Situa la llengua com a vehicle de cohesió, passat i present, i també com a resultat d’un desenvolupament històric comú, producte d’un conflicte encara no resolt.

En aquest sentit, a la seva peculiar manera gramsciana, Fuster conclou que l’anhel de llibertat del nostre poble, en absència d’una burgesia nacional, només pot ser coronat per les classes populars dels Països Catalans. I que, per tant, aquesta lluita per l’alliberament només admetia dos destins contraposats: o la plena autodeterminació del conjunt de la nació o la desaparició del nostre poble. Així doncs, entendre la nació a la manera fusteriana és comprendre en la màxima esplendor la diversitat d’aquests països en la unitat d’aquesta catalanitat; és, en definitiva, comprendre la unitat d’uns Països Catalans diversos que només tenen sentit si són, és a dir, si existeixen unitàriament i lliure, per mor que, d’altra banda, no podrien ser —no poden ni podran ser.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

L’entrada Som Països Fusterians ha aparegut primer a Endavant.

Font: Endavant

Tags :