“Quan l’últim arbre sigui tallat,
l’últim riu sigui enverinat, l’últim peix sigui pescat, només aleshores l’home
descobrirà que els diners no es poden menjar”- Proverbi cree
Gairebé tres dècades després
de la primera reunió de la COP, l’edició d’enguany arribava envoltada de
nombroses polèmiques mediàtiques en torn a accions procedents de l’activisme
ecologista. Després de tots els rècords batuts aquest estiu, així com la crisi
econòmica que ja tenim a sobre, els reptes que hi havia sobre la taula eren
molts -i, a més, ressonaven amb molta més urgència que en edicions anteriors.
Recordem, a tall d’exemple, que un país com Pakistan trigarà mesos a
recuperar-se de les inundacions que van submergir un terç del país sota aigua i
van destrossar hectàrees i hectàrees de cultius.
Tot i així, l’únic acord que
s’ha aconseguit tancar, si bé sense efectes vinculants, és el compromís de
crear un fons per fer front a les pèrdues i els danys associats als efectes
adversos del canvi climàtic. Era una demanda de la societat civil, sí, però
tampoc no es garanteix que sigui la societat civil qui participi activament de
la monitorització d’aquests fonts; la victòria parcial s’acaba aquí.
No hi ha ni un sol avenç en
matèria de mitigació del canvi climàtic, de manera que s’ignora completament la
ingent tasca que any rere any fa la comunitat científica en l’informe de
l’IPCC. La Unió Europea, de fet, ha amenaçat amb abandonar les negociacions de
la COP27 a la recta final de la trobada, ja que hi ha hagut pressions per part
d’alguns països per renunciar a l’objectiu de limitar a 1,5 ºC l’augment de la
temperatura global.
Davant d’aquest panorama, doncs, no és estrany que la redacció de l’apartat
sobre l’ús de combustibles fòssils hagi quedat intacta. La COP27 no marca cap
pas endavant per la desfossilització de l’economia i, el que és pitjor, ignora
el terrabastall que està suposant la crisi d’abastiment de gas i petroli per la
guerra d’Ucraïna. Ens espera un hivern complicat, i en comptes de buscar
alternatives sostenibles i conjuntes, se segueix a cegues amb un sistema finit
que deixa enrere les capes més vulnerables de la població: les que no es podran
permetre els alts preus del gas o l’electricitat per escalfar les seves llars,
les que patiran per omplir el dipòsit del cotxe per anar a la feina, i les que
veuran el seu poder adquisitiu retallat per una crisi que es pot agreujar encara
més pels efectes del canvi climàtic.
El capitalisme imperant no contempla els perjudicis sanitaris i
socioeconòmics que suposa l’ús de combustibles fòssils i, en conseqüència, el
canvi climàtic. Ja no només es tracta que el clima canviï, sinó de com afecta
això a la població del nostre planeta. Des de migracions climàtiques fins a l’extinció
massiva d’espècies animals i vegetals, passant per la pèrdua de cultius,
l’augment de plagues o la pràctica inhabitabilitat de determinades zones del
planeta. Per moltes COP que se celebrin, si no ens plantegem un canvi de
sistema les solucions que en surtin seguiran sent pur maquillatge.
La mateixa COP27, així doncs, s’ha convertit en l’exemple perfecte de greenwashing.
I no només això, sinó que a més s’ha celebrat en un país on les llibertats
d’expressió i manifestació estan greument restringides, tal i com han apuntat
destacades activistes del moviment ecologista, com Greta Thunberg o Naomi Wolf.
I tot sota el patrocini de Coca-Cola, un dels majors productors de plàstic -un
derivat del petroli- del planeta.
És una oportunitat perduda per canviar les coses des de dalt, sí. Però,
després del bla, bla, bla estèril de la COP27, ens queda la certesa que
cal empènyer des de baix, des de l’activisme ecologista i interseccional. Cal
seguir difonent la necessitat d’un canvi real, que tingui en compte la justícia
social i ambiental, i cal seguir treballant-hi a peu de carrer, barri a barri,
poble a poble. Podem pressionar, debatre i aconseguir unes ciutats més amables,
menys vulnerables al canvi climàtic i a les dificultats inherents a qualsevol
crisi. Podem lluitar per arribar a acords que millorin la vida de la classe
treballadora. Podem engrescar-nos amb propostes realistes i realitzables, com
la reducció de la jornada laboral, la producció sostenible i justa d’energies
renovables, o un temps d’oci més vinculat al plaer cultural i deslligat del
consumisme.
Els sistemes ecològics són complexos. Els sistemes econòmics, també. Només amb una visió ampla, amable i ferma alhora, podem abordar els reptes que ens esperen com a societat. Demanem el pa i les roses. Demanem un treball digne, però també una vida digna: polièdrica, calidoscòpica, rica en matisos i en oportunitats. El capitalisme ens aboca a un món d’incertesa, inestabilitat i injustícia. L’alternativa és cada cop més cristal·lina: un socialisme que ens porti justícia social i climàtica, que ens garanteixi habitatge i feina dignes, i que ens aporti l’estabilitat necessària per desenvolupar-nos com a ciutadanes, com a éssers humans. Cal reequilibrar el planeta, i per fer-ho ens cal desequilibrar la balança social: que la classe treballadora sigui la que més pes té en l’equació, i que els interessos comuns desbordin els del capital. Això només es fa sumant, tenint més pes, fent més força. És urgent. Posem fil a l’agulla i teixim, amb el nostre fil roig inconfusible, el millor dels futurs possibles.
Per Anna N.
The post COP27: Ni pa, ni roses first appeared on Nou Treball | Òrgan d’expressió del PSUC.