Isabel Vilà i la lluita invisible

No hi ha dones al món

com les de Llagostera,

que pels republicans

varen portar bandera.

 

No hi ha dones al món

com la Isabel Cinc Hores,

que pels republicans

va caminar vuit hores.

 

Oi-dà, oi-dà,

com la Isabel no n’hi ha.

Oi-dà, oi-dà,

com la Isabel no n’hi ha!

 

De vegades, entre la memòria matussera dels pobles, enterrats en versos mig perduts o en rondalles moribundes, hi perviuen ressons de les lluites vives de l’ahir. Isabel cinc hores, és el sobrenom que rebé Isabel Vilà i Pujol, qui a hores d’ara sustenta el títol de primera sindicalista catalana. Avui celebrem el cent vint–sisè aniversari de la seva mort, i des de la Unió Territorial de Comarques Gironines ho fem amb un orgull especial. Isabel Vilà és el nom que du la nostra seu a Girona, escollit per homenatjar aquesta incansable lluitadora, i perquè el seu record sigui d’inspiració per a molts.

Un 3 d’agost de 1843 a Calonge naixia, d’entre els ningú, Isabel, la tercera de cinc germans. Mudada ràpidament a Llagostera, on la família anà a viure buscant feina de tapers a la indústria surera, va créixer com tantes nenes i noies de la seva època. Treballà des de petita i a les tardes tingué cura dels malalts del socors mutu. En un temps on no hi havia seguretat social, els socors mutus eren associacions, finançades amb quotes pels mateixos treballadors, que atenien als obrers malalts i les seves famílies, quan aquests no podien treballar. Tot això ho feu al mateix temps que es formava amb l’esperança de poder ser mestre algun dia. I aquest dia arribà: traspassà havent passat l’últim període de la seva vida com a directora de la Institució Lliure d’Ensenyança de Sabadell; però no és només per això que l’homenatge’m avui.

Des de jove reaccionà a les misèries que vivia i veia implicant-se en la lluita política des del republicanisme federal i posteriorment amb una sensibilitat propera a l’anarquisme. Quan esclatà la revolució de 1868 tenia vint-i-cinc anys. Un any més tard participà, atenent als malalts, a l’alçament del Foc de La Bisbal. Fet que li donà un lloc distingit en les cròniques que en feren Pere Caimó i Carles Rahola. Estigué present a la constitució de la secció local de l’AIT de Llagostera, i batallà en aquest mateix poble perquè es construís una biblioteca popular pels treballadors. Però si la coneixem com Isabel 5 hores és perquè fou una incansable defensora de la jornada de jornada laboral de 5 hores pels menors de 13 anys i l’abolició del treball pels menors de 10.

En un conflicte sempre hi ha un front i una rereguarda. I tot i que és al front on s’onegen les banderes victorioses al final de la batalla, les forces que mouen els braços guanyadors venen de la rereguarda. El record d’Isabel ens posa la rereguarda en primer pla. Perquè ens entenguem: la rereguarda d’un conflicte és l’espai de les cures. És allà on l’èpica i l’heroisme deixen pas a l’atenció de les nostres febles. És el després, el repòs, el tornar a casa sense haver guanyat, sabent que l’endemà hi tornem i que hem d’estar descansats, amb tota la força, l’alegria i l’esperança que necessitem per continuar lluitant. Fins als nostres dies els rols de gènere han determinat el lloc que les persones han ocupat en una batalla, essent el front el lloc dels homes i la rereguarda el lloc de les dones. Sovint, no només no s’ha valorat la lluita que es lliure a la rereguarda sinó que s’ha invisibilitzat.

Homenatjant avui a la nostra sindicalista també volem homenatjar totes les dones que al llarg de la història han lluitat des de la rereguarda. Volem fer visible l’invisible. I no només com una reparació històrica, sinó com un aprenentatge pel present i el futur. Com a sindicat hem de tenir una rereguarda fornida, engreixada: que funcioni amb empatia i determinació. Només així podrem tenir la força per parar les ofensives que les patronals i els governs llancen contra nosaltres. Només així basarem, en alguna cosa més que l’esperança, els nostres somnis de transformar les relacions laborals.

Quan esclata un conflicte i anem a la vaga, no anem a la vaga només els treballadors, també hi portem les nostres famílies. Una vaga sempre desperta emocions. I la ràbia i la set de justícia (la indignació que de vegades ens porten a plantar-nos) poden ser un bon combustible per engegar, però també poden apagar-se ràpid davant de la por a la incertesa. Què vol dir lluitar a la rereguarda? Vol dir ser-hi quan tornem a casa i es fa fosc, ser-hi quan ens quedem sols amb la por, quan sembla que som una brasa apagant-se, lluny del caliu i la foguera.

Lluitar a la rereguarda és la solidaritat. I la solidaritat és ser-hi quan fa falta, a la forma d’Isabel cuidant els malalts i vetllant pels més dèbils. Això, avui i per nosaltres, vol dir que hem d’institucionalitzar la solidaritat en una caixa de resistència que ens faci forts, que ens cuidi quan esclati el conflicte i que ens permeti enfrontar-nos amb més garanties a la incertesa i la por. Que quan es reprimeixi a un afiliat, sigui al Bon Preu o on sigui, hem de respondre tots a l’una,als carrers i als tribunals, amb campanyes i litigis. Que quan des dels mitjans o el govern es criminalitzi a qualsevol sector o col·lectiu en vaga s’ha de combatre socialment aquest discurs. I vol dir també que, si col·lectivament ens cobrim les espatlles, som més forts i podem mirar el futur amb més valentia.

Gràcies Isabel per la teva vida de servei a tots nosaltres. Som els fills de les teves lluites. I cent vint-i-sis després de la teva mort el teu nom encara és viu en la nostra memòria i els nostres cors.

 

 

Tota la informació biogràfica es pot trobar en el llibre Isabel Vilà La primera sindicalista catalana de Francesc Ferrer i Gironès.

Els versos són anònims, transmesos per tradició oral i arribats als nostres dies pel testimoni d’Antoni Mas i Bou (https://cantut.cat/canconer/cancons/item/27-isabel-vila). A partir d’ara ja estaran immortalitzats pel grup Fetus, que els ha musicat: Isabel Cinc Hores

L’entrada Isabel Vilà i la lluita invisible ha aparegut primer a La Intersindical.